L’Hotel Attraction, la Sagrada Família que Gaudí podria haver fet a Nova York - Programa bàsics de BTV

L’illa de Manhattan, a Nova York, té un dels skylines més recognoscibles de tot el món, però podria haver sigut ben diferent si l’encàrrec d’un hotel a Antoni Gaudí el 1908 hagués cristal·litzat. Es tracta del projecte de l’Hotel Attraction, un edifici que havia de convertir-se en el gratacels més gran del món i que tenia una estètica que clarament evoca les torres de la Sagrada Família i la façana de La Pedrera. Però el projecte és del tot misteriós: només hi ha uns esbossos que presumptament són de Gaudí, únicament ha aparegut un testimoni de la història i mai no s’ha fet una investigació a fons per treure’n l’entrellat.

L’encàrrec d’uns empresaris nord-americans

La història va començar el 1908, quan dos empresaris nord-americans van visitar la Sagrada Família i diverses obres de Gaudí com La Pedrera i el Park Güell, encara en construcció, i d’altres acabades com el Palau Güell. Després d’algunes converses, li van encarregar el projecte d’un hotel de grans dimensions a Manhattan, en una època en què hi havia una cursa per construir l’edifici més alt possible. El projecte s’havia de fer en uns set o vuit anys, en què ell viatjaria periòdicament als EUA per supervisar la tasca dels seus ajudants i els tècnics americans. Però un temps més tard, Gaudí va emmalaltir, va patir la febre de malta i es va retirar a Puigcerdà. L’arquitecte tenia diversos projectes en marxa com la Sagrada Família, La Pedrera i la Colònia Güell i, com que no podia assumir-ho tot, va renunciar a l’Hotel Attraction.

Es dona el fet que quan s’havia de reurbanitzar l’espai que van deixar les torres bessones de Manhattan, des de Catalunya es va oferir a Nova York la recuperació del projecte de l’Hotel Attraction. Les autoritats nord-americanes, però, el van desestimar.

Un hotel de 360 metres d’alçària

La intenció era que l’hotel fes 360 metres d’alçària, uns 188 metres més que la Sagrada Família, 35 metres més que la Torre Eiffel i uns 22 metres menys que l’Empire State (1930). L’edifici constava d’una nau central i vuit torres annexes. Les naus laterals configuraven l’espai residencial de l’edifici i a la part inferior hi havia l’accés principal que duia a un rebedor. A partir d’aquí, en els primers cinc pisos s’hi havien de fer cinc menjadors dedicats als cinc continents, just per sobre dos espais expositius i per fer-hi tota mena d’actes i al capdamunt un teatre on fer concerts i espectacles. En el darrers 120 metres fins al cim de l’edifici s’hi havia de construir un gran saló dedicat a Amèrica del Nord que s’havia de culminar amb un mirador i una estrella que recorda la del Palau Güell.

Un projecte real o la invenció d’un deixeble?

Ningú no n’havia parlat de l’Hotel Attraction fins que l’escultor Joan Matamala i Flotats va publicar una memòria anomenada Quan el Nou Continent cridava a Gaudí el 1956, en la qual donava a conèixer el projecte. Matamala Flotats va treballar a la Sagrada Família com aprenent i era fill de Llorenç Matamala, el cap d’escultors del temple i amic d’Antoni Gaudí. Segons va explicar ell mateix, Gaudí va donar al seu pare una sèrie d’esbossos de l’hotel amb la intenció que Llorenç Matamala desenvolupés el projecte. Cap altre col·laborador en va parlar mai de l’hotel i l’arxiu personal de Gaudí va desaparèixer quan van cremar una part de la Sagrada Família durant la Guerra Civil. Així que Matamala fill va decidir interpretar ell mateix els esbossos de Gaudí basant-se en els esbossos originals i en el record que tenia de les converses de Gaudí i el seu pare.

Hi ha molts estudiosos de Gaudí que han posat en dubte les interpretacions que va fer Matamala del projecte i, fins i tot, l’existència o no de l’Hotel Attraction. Segons explica Galdric Santana, director de la Càtedra Gaudí (Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona – UPC) sembla que hi ha una sèrie d’esbossos que tenen un alt nivell tècnic i són perfectament atribuïbles a l’arquitecte modernista. Però, en canvi, les interpretacions que va fer Matamala semblen sobredimensionades i amb una manca de coherència pel que fa a mides i proporcions