Vés al contingut (premeu Retorn)

Presentació

 

En ser creada l’any 1956, els objectius de la Càtedra Gaudí estaven molt clars: tot just després de la celebració del centenari del naixement de l’arquitecte i en el moment en què la seva figura començava a rebre consideració internacional -amb l’exposició Gaudí que li dedicà el MOMA (1957-1958), el llibre de George R. Collins, Antonio Gaudí, dins la col·lecció Masters of World Architecture (New York: George Braziller, 1960) o la monografia Gaudí (London: Architectural Press, 1960), escrita per Josep Lluís Sert i James J. Sweeney- es confirmava una recuperació que adquiria característiques “modernes”. En aquell moment, la Càtedra va assumir la tasca de recerca i difusió a l’entorn de l’obra de Gaudí en l’àmbit acadèmic i científic, així com la salvaguarda del patrimoni gaudinista construït, contribuint a la seva conservació, preservació i restauració. 

És evident que la situació, la percepció, la definició i la importància de la figura de Gaudí han canviat radicalment al llarg dels seixanta anys d’existència de la Càtedra. De ser un arquitecte discutit i relativament desconegut internacionalment –hem de recordar que el seu nom no apareix a les grans monografies que historiadors com Nikolaus Pevsner o Sigfried Giedion van dedicar al Moviment Modern-, Gaudí ha esdevingut l’arquitecte més popular i, sense dubte, l’únic que concentra grans multituds de turistes arribats en autocars a les portes dels seus edificis. L’arquitecte ha passat, de ser una excentricitat incòmoda en el panorama d’una ciutat amb voluntat “noucentista”, a ser el puntal indiscutible del gran negoci turístic en què ha esdevingut Barcelona.

Les publicacions, exposicions, pel·lícules, documentals i programes, els objectes comercials de totes classes a l’entorn de Gaudí, es multipliquen exponencialment, fent de l’arquitecte un clixé ubic, banal, superficial i buit de sentit, construït amb la immediatesa d’un bibelot i destinat, com qualsevol altre bibelot, al ràpid consum. De manera paradoxal, ara ja no es tracta de rescatar Gaudí de l’oblit i la marginació històrica ni de salvar-lo de la indiferència i el perill de destrucció que amenaçava la seva obra en una ciutat que no necessitava comprendre’l, sinó de rescatar-lo del seu propi “èxit” que el condueix cap a una nova i més subtil i, fins i tot, més demolidora, destrucció: la del més terrible desconeixement –més terrible perquè és condició necessària de la seva banalització- incitant el risc d’una nova desaparició dels camins de la seva comprensió científica.

Una càtedra d’estudi i defensa de l’obra de Gaudí era necessària el 1956 perquè les condicions de conservació i coneixement eren adverses. Aquesta mateixa càtedra és avui, també necessària, quan les condicions han canviat però no han deixat de ser adverses i, fins i tot, ho són més, ja que la força destructiva de la maquinària que l’ha transformat en el bibelot turístic per excel·lència provoca un oblit molt més profund que la simple indiferència anterior. Està clar, doncs, que la missió de la Càtedra Gaudí continua essent l’estudi, el coneixement, la difusió i la  preservació de la figura i l’obra de Gaudí, però ha arribat l’hora de desenvolupar aquesta tasca adaptant-se, d’una banda, als reptes que planteja la nova situació i, de l’altra, dotant-la de la veritable estructura científica que, fins ara, li ha mancat.

L’actuació de la Càtedra s’ha de fonamentar en la docència, organitzant i impartint cursos sobre Gaudí i el seu temps en el grau i postgrau universitari; en la recerca, mitjançant programes, beques, l’acollida d’investigadors i la creació de cursos, conferències i seminaris que haurien de tenir un caràcter regular, així com la participació en exposicions científiques i no divulgatives. Per suposat, a més de les activitats acadèmiques i científiques promogudes per la pròpia Càtedra, aquesta ha d’estar present en d’altres programes i projectes similars d’àmbit internacional.

Com a centre de documentació i recerca d’abast internacional, la Càtedra s’ha de fonamentar en tres puntals essencials: la col·lecció, els arxius i la biblioteca. Des d’aquest punt de vista, la Universitat Politècnica de Catalunya i la pròpia Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona on la Càtedra s’ubica, són les principals promotores d’un projecte de col·laboració basat en la integració dels fons antics de la biblioteca de l’Escola, dels extraordinaris arxius gràfics, d’una col·lecció de 44.000 plaques fotogràfiques i d’objectes i documents, per tal de catalogar-los i digitalitzar-los amb criteris científics i en relació a les línies acadèmiques i de recerca promogudes per la pròpia Càtedra. Es tracta de crear un gran catàleg únic i híper-connectat de tots aquests fons patrimonials que pugui ser accessible en línia. Com les estructures esterostàtiques de Gaudí, aquest catàleg constituirà un arxiu digital únic sobre la seva obra, l’ensenyament de l’arquitectura al llarg del temps i la relació de l’Escola amb la ciutat de Barcelona, a més d’una referència fonamental sobre el pensament artístic i la cultura moderna des del segle XIX fins l’actualitat.

Els programes acadèmics i científics que la Càtedra pretén desenvolupar no podrien trobar millor espai que el que creen al seu voltant aquests fons extraordinaris i, en la seva major part, desconeguts. La immensitat i la complexitat del conjunt fan que, actualment, la tasca prioritària de la Càtedra sigui coordinar el procés d’inventari, catalogació i difusió de les diferents col·leccions per posar-les a la disposició dels investigadors i del públic en general. Aquest projecte requereix d’uns mitjans tècnics i humans excepcionals, per la qual cosa és imprescindible la implicació de diferents institucions i agents socials i la inversió dels recursos necessaris per tirar endavant el projecte.

 

Juan José Lahuerta Alsina

Director de la Càtedra Gaudí