La Casa Calvet va ser construïda per Gaudí per als Hereus de Pedro Mártir Calvet, fabricadors de teixits, entre 1898 i 1899, encara que les obres d'acabat no es van concloure almenys fins a 1903, any en què degueren realitzar-se gran part dels mobles. Com en moltes altres edificacions d'aquest tipus en l'Eixample de Barcelona, l'habitatge dels propietaris es trobava en el pis principal, mentre que la planta baixa i els soterranis estaven ocupats per les oficines i magatzems del negoci. Per al saló principal de l'habitatge Gaudí va dissenyar un conjunt de sofà, butaques, cadires i tamborets entapissats en seda, construïts amb xassissos metàl·lics daurats i sostinguts sobre potes i muntants de fusta, inspirats, sens dubte irònicament, en l'estil Lluís XV admirat llavors per la burgesia aristocratitzant de tota Europa, mentre que els mobles dissenyats per als diferents ambients de les oficines són tots d'un únic material, fusta encadellada de roure -que en aquells dies començava a substituir a altres més "luxoses", com el palisandro o la caoba-, i consten d'una considerable varietat de taules, cadires amb braços o sense, bancs, canapès, tamborets, prestatgeries i mampares, formant el que és sens dubte el conjunt de mobiliari més homogeni i complet de tota la carrera de Gaudí. Però a més dels mobles principals, alguns elements menors criden l'atenció per la seva complexitat, sigui referida a l'humor amb que són interpretats alguns estils de moda llavors, com ocorre amb el mirall "rococó", sigui referida a la seva pròpia estructura, com els dos penjadors que han arribat fins als nostres dies, una gran, de ferro policromat i fusta en forma de corona, i una altra, individual, que és la que aquí ens ocupa, i que forma part de les col·leccions de la Càtedra Gaudí. Tal vegada aquesta sigui la peça de mobiliari més petita mai realitzada per Gaudí -18 centímetres de dimensió màxima- i, no obstant això, en ella es produeix i revela tota la complexitat de les obres majors, per a les quals peces com aquestes constitueixen, precisament, el banc de proves. Posem en ella el focus. Un cos central de fusta, de forma rectangular, vores ondulants i superfície travessada per tres obertures allargades, s'uneix per mitjà de dues cintes de llautó a altres dos elements, també de fusta, tornejats amb formes arrodonides, un dels quals és el suport parietal i l'altre el penjador pròpiament dit, encara que també de les barres del cos central podrien penjar-se prenguis com a bufandes o objectes com a paraigües, per exemple. Contemplar de prop aquest petit moble és impressionant, ja que les cintes de llautó conserven tota la vivor del gest unes mans, les de Gaudí sens dubte, que les han convertit en nus amb el qual unir les tres parts de fusta: lleugeres i ondulants, les lliguen gentilment, sense violentar-les, mantenint entre elles una completa independència. Com en tantes altres ocasions en l'obra de Gaudí, en aquest penjador no hi ha "disseny", en el sentit d'alguna cosa que ha estat "projectat" anteriorment, d'alguna cosa que ha de materialitzar un projecte, sinó que hi ha acció, la dels dits que manegen la cinta amb la qual els elements massissos queden subtilment lligats en l'aire. Però encara hi ha més. Què són, en efecte, aquests tres elements de fusta? Un, el que se subjecta a la paret, és un suport de producció seriada; l'altre, el que serveix de penjador, té tot l'aspecte d'una d'aquestes rematades tornades tan abundants en mobles o baranes; i no sembla el tercer, en fi, una d'aquestes graelles que acullen el llibre en un faristol? Tres elements dispars els quals, en realitat, són tres objets trouvés, lligats per mitjà d'una cinta que, encara que de llautó, exhibeix en les seves formes ondulants la frescor vivaç del nus recentment fet: el resultat és un sorprenent assemblage abans del assemblage, un ready-*made abans del ready-*made. Com ocorrerà poc després amb moltes de les tècniques de l'art d'avantguarda, Gaudí no "inventa" els elements que necessita per a aconseguir unes finalitats ja establertes prèviament, sinó que els "recol·lecta" –literalment- abans d'haver decidit per a què serviran, perquè en realitat tot pot servir per a tot. En aquesta petita meravellós penjador, en fi, es troba, en tota la seva concentrada intensitat, l'essència última de la mentalitat artística de Gaudí, és a dir, del seu "pensament salvatge".

Juan José Lahuerta

Dossier de premsa